Hola, twocats/des. Resulta que, la nit del concert de Castelldefels, i amb l’emoció de tots els vostres concerts, vaig començar a donar-li voltes al cap per intentar explicar/definir/entendre què és això que teniu els Twocats i que sempre es transmet -es contagia, més aviat- a tothom qui us escolta. A partir d’aquesta anada d’olla va acabar sorgint un poema. Ja està acabat, es diu “Luz de martes”.  És per a vosaltres. 

Luz de martes                             A Twocats pel Gospel                            

Cabe en una boca.
Quema en una mueca.
Tan breve,
tan leve,
puede hacer arder una ciudad. 

Sólo ellos,
los que nacieron en martes,
conocen el sonido de esa luz,
acarician los acordes de esa luz,
bailan la melodía de esa luz… 

Cada uno gastó sus propias huellas,
cada una llegó desde su propio lejos,
para encontrar una baldosa con su nombre
entre el hastaquí y el parasiempre.
Todos perdieron aviones,
ganaron batallas,
recibieron cartas que no esperaban,
aprendieron a leer pupilas en los pentagramas. 

Guardan sus muertos en los bolsillos. 

Son rojos y negros, verdes y negros,
amarillos y negros, azules y negros,
blancos
y negros. 

Tienen la garganta abierta, acuchillada. 

Son setenta veces siete.
Son setenta voces, sienten
eso
tan breve –tan leve-
que cabe en unos labios,
que quema…

Están de pie,
frente a nosotros.
Se oye el silencio de un piano vivo. 

Clavan sus miradas en dos ojos de azabache,
toman aire.
Van a prender fuego a esta ciudad. 

ErnesTTo FraTTarola
Octubre - 2008

Sempre m’ha fet ràbia haver-me de perdre assajos, concerts… però una assemblea com aquesta… Uf. Per molt espectacular o important o intens que sigui el destí, no poder venir els dimarts al vespre a Sant Ferran em deixa un regust de boca amarg, un “jo” (amb jota molt sonora), un “nom’hovullperdre”… Opcions i renuncies, sip. Encara recordo el maig del 2003 quan, en un e-mail, la Sonia m’explicava que estàveu començant a assajar el “Dime”. Argh. Per uns segons vaig trobar horrenda la platja de Costa Rica on estava perduda

Anant cap a l’aeroport dilluns passat de matinada estava d’un inquiet tremebund i dimarts, a la vostra nit, tenia el cap partit entre Sant Ferran i la feina d’aquí… Sonaré freak, però vaig entrar a una botiga fent veure que em volia comprar un Iphone per poder escriure un mensajito inquiet i em temo que pràcticament incomprensible per a la pobra receptora, preguntant QUE-QUE-QUE?!

Com a ex-presi, com a cantant, com a Marta… com a jo, desprès de llegir els vostres e-mails estic aplaudint amb les orelles (on soc ara mateix no s’entendria que em poses a cantar I can’t feel the spirit, -believe me-, tot i que es el que tindria ganes de fer).

Com m’agradeu, Twocats.

Me uno totalmente a lo dicho por Xavi y añado un par de cosetas…

Ni en mis mejores ensoñaciones dormida y/o despierta pensé nunca que podría tener un estreno twocatiano con semejante escenario… la catedral de León guardándonos las espaldas, cielo azul que se despeja, solecito que aparece para calentarnos (o por lo menos intentarlo, porque, carayo, quin fred!!), público que termina llenando la plaza y bailando casi más que nosotr@s y, sobre todo, empapándose de esa energía positiva que sentí yo hace tiempo viéndoos en un concierto delante de otra catedral y que ahora, mira tú por donde, he disfrutado desde arriba de la tarima… aún más impresionante…  

Aunque casi que superior al escenario ha sido la compañía antes, durante y después del concierto… así que ahí van mis gracias a puñados para:
- l@s que os acercastéis a hacer presentaciones varias con un intercambio constante de “i tu que fas? i on vius? i…” Y ese hielo fundidísimo en tiempo record! eso sí, casi mejor que no se os ocurra preguntarme el martes quién hacía qué, porque puedo descasar casados, cruzar estudios, confundir feinas, hacer del Madrid a quién no es (jejeje)… pero bueno, como mínimo tengo los nombres con las caras!
- las muchas e interminables risas, con y sin razones aparentes. ese buen rollo 24horas!!
- los bailes hasta que cierren (que cerraron…)
- los guiños, las miradas, las sonrisas, las charlas, la música…

Ah! y ya os vale el sofoco que me provocastéis en la comida del sábado! que me ardía la cara de lo roja que se me puso!! ay ay ay… aunque, claro, en comparación con lo “sufrido” por cierta personajilla en Berlín, que se puso de colores en varios idiomas… casi que os habéis portado… y, por cierto, podéis repetirlo el 31 de marzo, que me pondré igual de roja, pero por lo menos sabré de qué va la cosa!!

Y yo que casi hasta el final pensaba que no iba a poder ir… lo que me habría perdido…
todo un placer!

Escric aquest article en nom de Xavier Gual (tenor). 

Acabo d’arribar a casa i em venia al cap tot allò que hem viscut aquest cap de setmana (a part de les 20h) d’autocar jejejeje. 

Ua!!!!!!!!!!! Quina passada. Per suposat el gospel, a la meva manera de veure, a part del concert en si, és quelcom més. I aquest cap de setmana ho he comprovat!!! 

Un concert brutal d’energia, d’entrega, d’emoció; parar un concert a mitges pel pas espontani d’una núvia a punt de casar-se, les vint hores d’autocar, les xerrades, els vinets del “humedo”, els balls amb Miguel Bosé, l’escoltar i sentir-se escoltat, el compartir allò que som i sentim, les posicions de Rugbi al mig de la plaça de la catedral, les ultimes coreografies apreses (Gràcies), el record de les persones que hi érem, que no hi éreu i algunes que hi eren però d’altres maneres, els petons, les abraçades, Mocedades a l’Ipod, les xuxes i les galetes Principe, les aigües a cada dos seients de l’autocar, la complicitat amb els músics, l’escalfor d’un públic fora de si, una dona ballant “let it shine” des del balcó d’un quart pis, el recolliment del Total Praise final amb emoció continguda (o no tant continguda), els solistes que te cagas i el cor super connectat entre nosaltres - músics- Sònia - i públic.

SI voleu, podria continuar, només que vull aixecar-me ja que estic encara fet un quatre. 

I es que és justament això què significa el nom de la coral, no? Quin sentit li donem a allò que fem? Com ho traspuem, no només al públic dels concerts, sinó a aquell company/a que sent i canta al nostre costat cada dimarts a l’assaig o en els concerts? Què és allò que essent persones tant diferents (esmentant el que diu la Sònia a cada concert) fa que ens connectem de tal manera? No se, és una joia poder cantar al vostre costat però és més gran poder compartir una mica de nosaltres mateixos cada dia i ser feliços per això. 

Als que no heu pogut venir, us dic de veritat que us hem tingut moooooolt presents, de debò. 

Un petonàs d’un Twocat. 

Xavi Gual

Albert Marín (37) de Barcelona, ESPAÑA, nos relata su experiencia:
‘Mi vida era un desastre, las deudas de juego me ahogaban, mi familia me había repudiado, mis amigos me habían dado la espalda, en el trabajo todo eran malas caras y además me olían los sobacos. Vagaba sin rumbo entre la Gran Vía y Plaza de España. Como iba medio ciego, me dirigía a la O.N.C.E.

De repente, empecé a oír una canción de QUEEN, en las voces de unos jóvenes de una parroquia cercana y mis pasos se dirigieron a su interior (Al interior de la parroquia, quiero decir). Mis pies empezaron a marcar el ritmo de forma autónoma, como si una fuerza superior les guiara. Mis manos aplaudían al compás y todo yo me vi henchido de una alegría que parecía surgir del interior de aquellas gargantas mágicas.

Sin embargo, mi dicha no era plena. Pese a que conocía la canción, no era la versión que siempre me había acompañado: Unos falsos ídolos conocidos como Elton John y George Michael habían conseguido engañar a mi ya débil corazón, haciéndome dudar de mis convicciones y frenando mi voz, que casi entre sombras era incapaz de articular sonidos. Apesadumbrado, abatido, desfallecido, alicaído y cabizbajo, emprendí el camino a mi casa…

Al dia siguiente, en el trabajo, pregunté a mi jefe si conocía la versión original de aquella mágica canción que había traído la luz a mis tinieblas. Para mi asombro, mi jefe sonrió y se ofreció a buscar en su discoteca particular. Las maravillas sólo habían empezado!!

Apenas había transcurrido un cuarto de hora, cuando mi jefe, sonriendo como nunca antes había visto, se acercó a mí y puso entre mis manos, convulsas de emoción, un Cd completo en el que se leía ‘GRITIJITS’. Que gozo inundó entonces mi ser!! Que cálida luz lleno la estancia…

Corrí a casa a escuchar aquellas enseñanzas y desde entonces mi vida es mucho más bonita. Duermo mejor por las noches y he adelgazado. Mi familia ha vuelto a darme canelones los domingos y viajo tranquilo en el autobús, agarrándome a la barra sin vergüenza ni miedo. SOMEBODY TO LOVE en versión de TWOCATS PEL GOSPEL ha cambiado mi vida…’

Miles de personas ya conocen el poder sanador de TWOCATS y se regocijan en la alegría de los gorgoritos. Haga usted como ALBERT, y disfrute de paz y prosperidad. Únase al grupo y usted también dirá ‘GRACIAS, TWOCATS’

Jo flipo amb Twocats!!! Just el dia que arribo tard es el dia que mes bé m’ho passo… Llàstima que m’he perdut los comiensos. Es el mateix que passa si callo, perquè no estic segur d’una cançó i just desprès la “Dire” exclama (Dos puntos, abre comillas…)
“BRAVO TENORS!!!”  Total, que ahir vaig al·lucinar pepinillüs. Cada dia aprenc algo nou i meravellós:

Dels tenors que eviten que em perdi…
Dels que miren quan creuen que no els miro…
Dels que somriuen, perquè saben que els admiro…
Dels que dubten i dels que es llancen…
Dels que la caguen i dels que indaguen…
Dels que si… Dels que no…

I cada dia al·lucino una mica més

De lo bien que güelen algunas…
De lo mal que lo paso si me toca cantar delante…
De la cantera de solista que se avecina…
De las narices de muchos…
Del buen rollo de todos…

Ja sé que em repeteixo, però es que ahir vaig arribar a casa en un núvol. (Gràcies Itxi!). De debò que em fot molt perdre’m els assajos i els concerts, però aquests dies compensen molt…

A vegades la vida et retorna sorpreses agradables. Aquesta és una d’elles.

Per raons de temps de càrrega, és millor que veieu les imatges una a una, és per això que si feu click veureu la imatge amb el seu tamany original.

Un mestre entre bambalines…
La Patricia es va “sortir” el diumenge…!!!! Quina veu de solista soul !!!! Wuauuuu!!!
La Itzi ens balla sevillanes…!
La xocolata fa sortir somriures…!
Concentració total….
Cada dia més guapo el nostre Nàtius…!!!!! Fiiitttt Ffffiiiuuuu
Assaig molt divertit…

Amics, escric aquest post, donat que encara estem en fase de proves, per que veieu que les fotos de la capçalera van cambiant a mida que navegueu pel blog. Son nou imatges tretes del conjunt que en Miquel m’ha passat, les he retocat una mica per ajustar el contrast amb les lletres que surten de títol.

El cas es que com surten moltes cares conegudes, especialment de les solistes, la Sonia i l’Enric, poder no és del gust dels afectats que surtin tan explícitament. En la meva feina és molt freqüent demanar permís per mostrar imatges de caire personal. Com que estem en fase de proves, i solament veuen aquest blog la gent que sap l’adreça, des de aquí us vull demanar si em doneu el consentiment per continuar mostrant-les. En cas negatiu retiraré les imatges que afectin directament a les persones i solament deixarem les que afectin a tot el grup en general o inclús aquestes es poden retocar per que no es pugui reconèixer a ningú.

Si per mitjà de aquest canal m’ho dieu doncs bé i si no al meu mail personal manel.garcia@rioancho.com