Sempre m’ha fet ràbia haver-me de perdre assajos, concerts… però una assemblea com aquesta… Uf. Per molt espectacular o important o intens que sigui el destí, no poder venir els dimarts al vespre a Sant Ferran em deixa un regust de boca amarg, un “jo” (amb jota molt sonora), un “nom’hovullperdre”… Opcions i renuncies, sip. Encara recordo el maig del 2003 quan, en un e-mail, la Sonia m’explicava que estàveu començant a assajar el “Dime”. Argh. Per uns segons vaig trobar horrenda la platja de Costa Rica on estava perduda

Anant cap a l’aeroport dilluns passat de matinada estava d’un inquiet tremebund i dimarts, a la vostra nit, tenia el cap partit entre Sant Ferran i la feina d’aquí… Sonaré freak, però vaig entrar a una botiga fent veure que em volia comprar un Iphone per poder escriure un mensajito inquiet i em temo que pràcticament incomprensible per a la pobra receptora, preguntant QUE-QUE-QUE?!

Com a ex-presi, com a cantant, com a Marta… com a jo, desprès de llegir els vostres e-mails estic aplaudint amb les orelles (on soc ara mateix no s’entendria que em poses a cantar I can’t feel the spirit, -believe me-, tot i que es el que tindria ganes de fer).

Com m’agradeu, Twocats.

Me uno totalmente a lo dicho por Xavi y añado un par de cosetas…

Ni en mis mejores ensoñaciones dormida y/o despierta pensé nunca que podría tener un estreno twocatiano con semejante escenario… la catedral de León guardándonos las espaldas, cielo azul que se despeja, solecito que aparece para calentarnos (o por lo menos intentarlo, porque, carayo, quin fred!!), público que termina llenando la plaza y bailando casi más que nosotr@s y, sobre todo, empapándose de esa energía positiva que sentí yo hace tiempo viéndoos en un concierto delante de otra catedral y que ahora, mira tú por donde, he disfrutado desde arriba de la tarima… aún más impresionante…  

Aunque casi que superior al escenario ha sido la compañía antes, durante y después del concierto… así que ahí van mis gracias a puñados para:
- l@s que os acercastéis a hacer presentaciones varias con un intercambio constante de “i tu que fas? i on vius? i…” Y ese hielo fundidísimo en tiempo record! eso sí, casi mejor que no se os ocurra preguntarme el martes quién hacía qué, porque puedo descasar casados, cruzar estudios, confundir feinas, hacer del Madrid a quién no es (jejeje)… pero bueno, como mínimo tengo los nombres con las caras!
- las muchas e interminables risas, con y sin razones aparentes. ese buen rollo 24horas!!
- los bailes hasta que cierren (que cerraron…)
- los guiños, las miradas, las sonrisas, las charlas, la música…

Ah! y ya os vale el sofoco que me provocastéis en la comida del sábado! que me ardía la cara de lo roja que se me puso!! ay ay ay… aunque, claro, en comparación con lo “sufrido” por cierta personajilla en Berlín, que se puso de colores en varios idiomas… casi que os habéis portado… y, por cierto, podéis repetirlo el 31 de marzo, que me pondré igual de roja, pero por lo menos sabré de qué va la cosa!!

Y yo que casi hasta el final pensaba que no iba a poder ir… lo que me habría perdido…
todo un placer!

Escric aquest article en nom de Xavier Gual (tenor). 

Acabo d’arribar a casa i em venia al cap tot allò que hem viscut aquest cap de setmana (a part de les 20h) d’autocar jejejeje. 

Ua!!!!!!!!!!! Quina passada. Per suposat el gospel, a la meva manera de veure, a part del concert en si, és quelcom més. I aquest cap de setmana ho he comprovat!!! 

Un concert brutal d’energia, d’entrega, d’emoció; parar un concert a mitges pel pas espontani d’una núvia a punt de casar-se, les vint hores d’autocar, les xerrades, els vinets del “humedo”, els balls amb Miguel Bosé, l’escoltar i sentir-se escoltat, el compartir allò que som i sentim, les posicions de Rugbi al mig de la plaça de la catedral, les ultimes coreografies apreses (Gràcies), el record de les persones que hi érem, que no hi éreu i algunes que hi eren però d’altres maneres, els petons, les abraçades, Mocedades a l’Ipod, les xuxes i les galetes Principe, les aigües a cada dos seients de l’autocar, la complicitat amb els músics, l’escalfor d’un públic fora de si, una dona ballant “let it shine” des del balcó d’un quart pis, el recolliment del Total Praise final amb emoció continguda (o no tant continguda), els solistes que te cagas i el cor super connectat entre nosaltres - músics- Sònia - i públic.

SI voleu, podria continuar, només que vull aixecar-me ja que estic encara fet un quatre. 

I es que és justament això què significa el nom de la coral, no? Quin sentit li donem a allò que fem? Com ho traspuem, no només al públic dels concerts, sinó a aquell company/a que sent i canta al nostre costat cada dimarts a l’assaig o en els concerts? Què és allò que essent persones tant diferents (esmentant el que diu la Sònia a cada concert) fa que ens connectem de tal manera? No se, és una joia poder cantar al vostre costat però és més gran poder compartir una mica de nosaltres mateixos cada dia i ser feliços per això. 

Als que no heu pogut venir, us dic de veritat que us hem tingut moooooolt presents, de debò. 

Un petonàs d’un Twocat. 

Xavi Gual