Escric aquest article en nom de Xavier Gual (tenor). 

Acabo d’arribar a casa i em venia al cap tot allò que hem viscut aquest cap de setmana (a part de les 20h) d’autocar jejejeje. 

Ua!!!!!!!!!!! Quina passada. Per suposat el gospel, a la meva manera de veure, a part del concert en si, és quelcom més. I aquest cap de setmana ho he comprovat!!! 

Un concert brutal d’energia, d’entrega, d’emoció; parar un concert a mitges pel pas espontani d’una núvia a punt de casar-se, les vint hores d’autocar, les xerrades, els vinets del “humedo”, els balls amb Miguel Bosé, l’escoltar i sentir-se escoltat, el compartir allò que som i sentim, les posicions de Rugbi al mig de la plaça de la catedral, les ultimes coreografies apreses (Gràcies), el record de les persones que hi érem, que no hi éreu i algunes que hi eren però d’altres maneres, els petons, les abraçades, Mocedades a l’Ipod, les xuxes i les galetes Principe, les aigües a cada dos seients de l’autocar, la complicitat amb els músics, l’escalfor d’un públic fora de si, una dona ballant “let it shine” des del balcó d’un quart pis, el recolliment del Total Praise final amb emoció continguda (o no tant continguda), els solistes que te cagas i el cor super connectat entre nosaltres - músics- Sònia - i públic.

SI voleu, podria continuar, només que vull aixecar-me ja que estic encara fet un quatre. 

I es que és justament això què significa el nom de la coral, no? Quin sentit li donem a allò que fem? Com ho traspuem, no només al públic dels concerts, sinó a aquell company/a que sent i canta al nostre costat cada dimarts a l’assaig o en els concerts? Què és allò que essent persones tant diferents (esmentant el que diu la Sònia a cada concert) fa que ens connectem de tal manera? No se, és una joia poder cantar al vostre costat però és més gran poder compartir una mica de nosaltres mateixos cada dia i ser feliços per això. 

Als que no heu pogut venir, us dic de veritat que us hem tingut moooooolt presents, de debò. 

Un petonàs d’un Twocat. 

Xavi Gual